Si partim de que l’assaig és divulgació, quan llegim libres com el “Bestiari”, és a dir, obres que amaguen, almenys mínimament, una mínima informació “científica” – amb major o menor grau de literatura -, no podem evitar pensar sobre l’abast real d’aquesta “divulgació”. El mot “divulgar”, en valencià significa, si seguim al peu de la lletra el diccionari, “fer arribar a coneixement d’un gran nombre de persones”. Així doncs, tot és, en major o menor mesura, divulgació. A banda de literatura i reflexió, hi haurà una intenció clara de fer públic un determinat coneixement, i, evidentment, més reeixirem com més gent ho llegisca. Martí Dominguez tracta, mitjançant la reflexió constant sobre nosaltres mateixos, de compatir coneixements en botànica o zoologia, els quals són més a prop nostre del que pensàvem en un primer moment. Darrere d’un pardalet de l’Albufera hi ha molta més història, tradició, natura i humanitat del que sembla. En això, el seu treball, concretament el “Bestiari”, és encomiable, ens obri els ulls una mica a una realitat que tenim al costat, que xafem tots els dies, i que en gran part no coneixem.
Ara bé, com deia al començament, aquesta divulgació ho serà en la mesura que arribe a “un gran nombre de persones”, com fer-ho en català, i al País Valencià? Moltes de les crítiques que puc sentir sobre aquest tipus de literatura incideixen en el seu “elitisme”, és a dir, en ser matèria d’erudits, quan, en realitat, el que tracten de fer és tot el contrari. Obres com les Martí Domínguez – recordem també la direcció de la publicació “Mètode” – tracten de tombar eixos murs sempre tan sòlids que separen, en primer lloc, les lletres de les ciències i, en segon, aquestes dues de tota la societat. No ens hem d’enganyar, a València – i a bona part de l’occident – la “cultura” té l’espai que mereix, i mereix l’espai que la societat li atorga. Si aquest àmbit es redueix o s’eixampla serà gràcies a les iniciatives que es prenguen al “món cultural” – de la universitat a qualsevol col·lectiu o individu – per divulgar-la, però també, no ho oblidem, de l’interès de tots nosaltres per conèixer-la. Per no perdre’ns en generalitzacions injustificades, parlem clar del cas que ens ocupa, és a dir, l’obra de Martí Dominguez (tant la materialitzada als articles publicats al setmanari EL TEMPS – els quals conformen el seu “Bestiari” i “Peiximinuti” -, com la direcció de la revista MÈTODE, una publicació amb molts premis a les esquenes). Aquestes propostes, diferents pel que fa al seu “grau literari” – els primers autèntics assaigs, “miniatures artesanals” -, tenen en comú el simple fet de facilitar-nos, amb llenguatges fluïts i comprensible, tot un seguit de coneixements “culturals”, on s’entrellaça la ciència amb la història o la literatura. Així doncs, es tracta d’iniciatives que volen defugir els corredors dels departaments universitaris i obrir-se una mica més “al món”. De quin món parlem, però? Per bé que aquests últims anys occident ha sofert un autèntic fenomen de demanda pel que fa als llibres de divulgació científica – més o menys discutits, però amb èxit -, terres com la valenciana potser no siguen les més fàcils per intentar alçar valents projectes com aquests. El “món” a què aniran dirigits potencialment serà una minoria, però recordem que una minoria en un país amb un 3% d’índex de lectura en la seua llengua i un percentatge no molt més alt pel que fa a la demanda de publicacions d’aquesta temàtica, és un premi substanciós.
Cal, no obstant això, deixar les coses clares, no intentem dir que a una societat ideal totes aquestes obres es convertirien en supervendes i tothom quedaria entusiasmat. Som conscients que és una mena de “cultura” destinada a un grup de persones interessades, que normalment, en qualsevol país, no serà massa nombrós. Són publicacions, al món en què vivim, que no aspiren a ser best-sellers – per molt que en casos comptats arriben a ser-ho. Ara bé, allò que sí pensem és que la consistència i qualitat d’obres hauria de permetre-li una “minoria” més nombrosa, i una influència mediàtica més sòlida. És a dir, gairebé ningú llegeix llibres sobre física nuclear però tothom té una opinió sobre les centrals nuclears, crear opinions sòlides i basades en dades científiques en la població és un objectiu plausible. No són problemes que només ens afecten a nosaltres, ni molt menys, però recordem que els esforços de persones com Martí Domínguez són molt lloables pel mateix fet d’anar a contracorrent. De produir-se a una societat poc interessada en la natura i els seus misteris, i menys avessada a la lectura en català. Així doncs, “Bestiari” arrancarà amb un públic potencial petit, però amb l’objectiu d’invertir justament això. Amb mi, almenys, ho ha aconseguit.
Sempre sentim crítiques d’un únic sentit, és a dir, d’una societat que veu allunyar-se els grupuscles intel·lectuals amb les seues dèries i vocabularis complicats. Aquesta és la visió que molts prenen, però, realment, qui fa més per la separació? Es pot fer més des dels sectors culturals? D’això, també en podríem parlar, un altre dia…
Jo crec que sempre es pot fer més, no estic d’acord amb això..