Això mateix.
14 gener 2010 by Carles
Ja fa molt que vaig encetar aquest blog, i avui em toca tancar-lo. Des d’aquell moment fins ara mateix he après moltes coses, entre elles fer blogs – habilitat gens menyspreable -. Quan vaig penjar el primer comentari els capvespres encara eren a les vuit de la vesprada, i podies llegir una mica de Bestiari a qualsevol terrassa de qualsevol bar del centre. Avui, en canvi, ha estat un dia fred, amb molt de vent, mal dia per a qui tinguera pretensions bohèmies, impossible per llegir al carrer. Ja ho he dit, he après molt – o això em pense -, però sobretot m’he fet moltes preguntes durant aquests mesos. Perquè Bestiari no és una lectura intranscendent, d’aquestes que venen i se’n van. No; és una lectura profunda, que et canvia una mica, que t’obliga a qüestionar-te.
He estat pensant un últim comentari per tancar aquest blog, unes paraules una mica solemnes, però no les he trobades. Així doncs, haureu de perdonar-me la meua precarietat, perquè em copiaré de mi mateix i acabaré com vaig acabar el treball sobre el llibre:
“Fuster, el Montgó, l’enganyapastors, Voltaire, els senders del pirineu, Darwin, Proust, les papallones, Giotto, el frare cugot, els pins de la Calderona, els seus lectors… tots ells han ajudat, cadascú al seu mode, a fer de Martí Domínguez el que és avui dia, un escriptor que no deixa indiferent. Perquè allò cert és que després de llegir Bestiari no ets el mateix, i açò no és cap hipèrbole, simplement tanques el llibre, alces la mirada, i llavors trobes el món una mica diferent, una mica més misteriós, una mica més fascinant. Des d’ací, les gràcies.”
Això mateix. Fins aviat.