La meua vila és el centre del món…
8 desembre 2009 by Carles
…perquè el centre és per tot arreu. Jules Renard tenia ben clar que el món ho és tot, és a dir, des de Papua Nova Guinea fins el més xicotet poble de França. A la nostra societat, posem la mediterrània, a banda de mirar-nos perpètuament el melic, encara es dóna el paradoxal fenomen de l’automarginació: fem apologia del concepte de ” món”, de “les cultures del món”, de les “llengües del món” i de “la biodiversitat del món”, però oblidem implacablement el nostre poble, la nostra cultura, la nostra llengua, i la nostra biodiversitat.
En aquest darrer punt, els articles de Martí Domínguez són tot un toc d’atenció pel que fa a la nostra autoignorància . L’escriptor valencià no sol perdre’s en fantasioses criatures de les fosses abisals, uns animalets preciosos però que probablement no vegem mai en persona, sinó que obri les finestres per meravellar-se de la nostra pròpia fauna i flora. “Què poètic!” pensarem, i per què no? Per ventura no és “meravellós”? És clar que cal meravellar-se davant els immensos elefants o les finíssimes gacel·les, però què hi ha dels abellerols de la ribera o els corbs marins del cap de Sant Antoni? Estan ací, davant nostre, i probablement amb els seus noms no ens vindrà al cap més que una inevitable pregunta: què és un abellerol? El pobre pardalet, terror dels apicultors, té el mateix dret a ser conegut i admirat que les grans àguiles reials, però girem el cap molt a sovint cap a la televisió i els seus documentals de “natura en acció”. I què hi ha de la nostra natura, aquella que es troba a l’altra banda de la finestra?
Per això, amb “Bestiari” et poses davant de l’espill, i et veus uns forats al cap i al cor on posa “natura”, uns buits que cal anar omplint.
Com a projecte de Bióleg i de vocació Zooleg he anat a moltíssims zoos, he tingut sangrantanes australianes, carrancs caribenys, tortugues mores i americanes, i un llarg etc de bitxos alóctons; peró mai havia tingut una experiéncia tan intensa com quan vaig vore creuar una rabosa per davant meua, al vore a un quebrantahuesos passar a 20 métres de mi, o simplement observant a les intépides sangrantanes caçar mantis religioses cara cap avall en plena nit. Moltes voltes estem tan deleitats vegent al bitxo enorme i coloridissim que hi ha darrere d’uns barrots que no ens preocupem en apreciar el mon viu que ens envolta i que quasi sempre te una vida i uns comportaments més interessants que qualsevol infeliç dins d’una gávia.