Abans de tancar aquest blog, i de concloure amb un comentari pretesament raonat, no puc evitar deixar constància d’un detall que em va decidir finalment per la lectura d’aquest llibre. A molts els semblarà intranscendent, altres estaran d’acord amb mi en considerar-lo important. A l’embolcall dels llibres, eixe paper plastificat que separa la tapa de la brutícia – i que de vegades és més bonic que la pròpia tapa -, solen col·locar, a la part de dins, una fotografia de l’autor. No en tots els llibres és així, és clar, però aquells cars de tapa dura solen tindre aquestes delicadesses. En el cas d’alguns dels llibres de Domínguez això és així. Doncs quan vaig obrir-lo – no recorde quin era – em va sorprendre un somriure saludable. Acostumats com estem a mirades pretesament enigmàtiques, patèticament bohèmies, i una mica perdudes, trobar-se amb un somriure és tota una notícia de normalitat. Hi ha escriptors amb els peus a terra! Sí, és clar, no vol dir res una foto i un somriure, només és un detall. Un detall important…