Feed on
Posts
comments

Això mateix.

Ja fa molt que vaig encetar aquest blog, i avui em toca tancar-lo. Des d’aquell moment fins ara mateix he après moltes coses, entre elles fer blogs – habilitat gens menyspreable -. Quan vaig penjar el primer comentari els capvespres encara eren a les vuit de la vesprada, i podies llegir una mica de Bestiari a qualsevol terrassa de qualsevol bar del centre. Avui, en canvi, ha estat un dia fred, amb molt de vent, mal dia per a qui tinguera pretensions bohèmies,  impossible per llegir al carrer. Ja ho he dit, he après molt – o això em pense -, però sobretot m’he fet moltes preguntes durant aquests mesos. Perquè Bestiari no és una lectura intranscendent, d’aquestes que venen i se’n van. No; és una lectura profunda, que et canvia una mica, que t’obliga a qüestionar-te.

He estat pensant un últim comentari per tancar aquest blog, unes paraules una mica solemnes, però no les he trobades. Així doncs, haureu de perdonar-me la meua precarietat, perquè em copiaré de mi mateix i acabaré com vaig acabar el treball sobre el llibre:

“Fuster, el Montgó, l’enganyapastors, Voltaire, els senders del pirineu, Darwin, Proust, les papallones, Giotto, el frare cugot, els pins de la Calderona, els seus lectors… tots ells han ajudat, cadascú al seu mode, a fer de Martí Domínguez el que és avui dia, un escriptor que no deixa indiferent. Perquè allò cert és que després de llegir Bestiari no ets el mateix, i açò no és cap hipèrbole, simplement tanques el llibre, alces la mirada, i llavors trobes el món una mica diferent, una mica més misteriós, una mica més fascinant. Des d’ací, les gràcies.”

Això mateix. Fins aviat.

Un detall

Abans de tancar aquest blog, i de concloure amb un comentari pretesament raonat, no puc evitar deixar constància d’un detall que em va decidir finalment per la lectura d’aquest llibre. A molts els semblarà intranscendent, altres estaran d’acord amb mi en considerar-lo important. A l’embolcall dels llibres, eixe paper plastificat que separa la tapa de la brutícia – i que de vegades és més bonic que la pròpia tapa -, solen col·locar, a la part de dins, una fotografia de l’autor. No en tots els llibres és així, és clar, però aquells cars de tapa dura solen tindre aquestes delicadesses. En el cas d’alguns dels llibres de Domínguez això és així. Doncs quan vaig obrir-lo – no recorde quin era – em va sorprendre un somriure saludable. Acostumats com estem a mirades pretesament enigmàtiques, patèticament bohèmies, i una mica perdudes, trobar-se amb un somriure és tota una notícia de normalitat. Hi ha escriptors amb els peus a terra! Sí, és clar, no vol dir res una foto i un somriure, només és un detall. Un detall important…

Adquirir coneixements – allò que algun romàntic en diria “obrir la ment” – és molt important, no sols per fer comentaris a les sobretaules, sinó per entendre una mica més el nostre lloc, per què som així, per què tot és així. Ara bé, saber expressar-ho més tard també és molt important – allò que algú menys romàntic en diria “obrir la boca” -. Perquè expressar alguna cosa és, al capdavall, tractar d’explicar-la. En el fons, els nostres coneixements respectius no valen massa si no els compartim. Sé que algun erudit amant de les curses intel·lectuals no estarà d’acord amb mi, i no, no m’importa.

Per exemple, de res m’haguera servit que el senyor Charles Darwin s’haguera quedat al su cap la teoria evolutiva que va desenvolupar. Ell, per la seua banda, sabia ben bé que aquella teoria serviria per coneixer-nos més encara, a banda de per canviar la perspectiva de la ciència. Així doncs, la va escriure, la va explicar, la va argumentar. Però què haguera estat de la teoria de la evolució si Darwin no haguera estat un gran retòric? És a dir, on haguera arribat la seua teoria si no haguera sabut expressar-se bé? La resposta és una mera hipòtesi. No obstant això, podem formular una altra pregunta de la qual si que sabem la resposta: què fou de la teoria evolutiva del gran científic Charles Darwin gràcies al seu gran estil literari? Doncs la teoria que canviaria el nostre mode de mirar-nos a l’espill.

El que intente dir és que la paraula és necessària, de la mateixa manera que el coneixement en aquest o aquell camp del saber. Perquè un dada, una idea o un teorema viuran ben poc si no són explicats adequadament, s’ofegaran en argumentacions denses i mal construïdes. Tinc un bon amic que estudia Biotecnologia. Ell diu que és normal que tal o qual columnista escriga molt bé perquè es dediquen a això, que un arquitecte és difícil que ho faça. Jo hi estic d’acord. Ara bé, persones com Darwin apareixen cada molts anys, i la resta dels mortals hauríem de preocupar-nos, simplement, de ser mínimament intel·ligibles. Altrament les nostres paraules no arribaran mai a port, i amb aquestes naufragaran totes les dades, idees o teoremes que transporten. Des de l’arquitecte al sociòleg, si s’expressen bé els entendrem, si no, difícilment podrem fer-ho. Evident, senzill, implacable.

La gran cursa

Quan pensem en Jesucrist probablement ens vinga al cap un home jove, d’uns trenta anys, de pell blanca, prim i esbelt, amb els cabells i la barba crescuts i castanys, de costelles marcades, amb túnica o sense. Aquesta imatge no és cap casualitat. Ja que el fet que a la nostra ment aparega una imatge semblant a aquesta quan pensem en un fill de fuster palestí nascut fa dos mil anys té diverses explicacions. Per simplificar-ho podríem dir que aquesta imatge saludable i occidental del fill de Déu li la devem a l’art. Efectivament, sense els pintors del Renaixement, per exemple, Jesucrist no seria al nostre cap com és avui en dia. Perquè l’art, la pintura en aquest cas, entre altres coses serveix per fixar l’imaginari col·lectiu i perpetuar-lo (ja siga Crist o Santa Claus).

I per què, us preguntareu, em conta aquestes coses? Doncs la resposta és senzilla: perquè amb la natura ocorre un fet una mica semblant. Si pensem en “natura” allò que ens ve al cap és verd, i probablement tinga branques. Això tampoc no és cap casualitat. L’art – en el nostre cas l”occidental” – , al llarg dels segles, s’ha encarregat de fixar “què” era natura. En bona mesura, aquesta història de “captació de la natura” ha estat la cursa per assolir la realitat. Amb el pas dels anys el simbolisme en les representacions deixava pas al realisme, les ànsies per ser fidel a la “realitat” anaven en augment. Aquest desenvolupament té moments simbòlics a la història,  els quals no passen desapercebuts al Bestiari de Domínguez. El Renaixement és potser el més fascinant, d’aquests moments, amb Giotto, Dürer o Da Vinci. Allà està aquell rinoceront pintat per Dürer sense haver-lo vist mai! Aquella pintura ajudà a fixar a les ments dels seus contemporanis, quan encara no existia la BBC ni National Geographic, “què” era un rinoceront, per molt que la fidelitat fóra més que dubtosa. Allò importat, però, eral’interès en la natura i l’esforç per captar-la. Aquesta gesta col·lectiva canviaria el futur, el nostre present. Avui en dia, però, són molts els que encara giren l’esquena a allò que hi ha a l’altra banda de la finestra. Sí, efectivament, la natura.

El naturalisme i l’església han tingut una història peculiar de confrontacions agres i fins i tot violentes. No és un tema nou, en realitat es tracta d’uns dels episodis del vell debat de si podem compatibilitzar religió i ciència. Jo, per la meua part, no donaré cap resposta, perquè he de reconèixer que l’ignore. En el cas cristià, les preocupacions per la lleialtat a la doctrina han arribat al llarg de la història a extrems fins i tot divertits – altres cops, però, ben cruels -. Per exemple, durant anys, la millor resposta que podies donar a “Per què això és així?” era “Perquè Déu ho ha volgut així”, i les conseqüències eren teories científiques del tot fantasioses. Si no volies problemes aquella era la resposta, el naturalista, com tots els científics, havia de torejar les divines escriptures per encaixar les seues teories i hipotesis. En cas contrari, la fugida era la retractació o la mort, no oblidem la cèlebre pronúncia de Galileu. Altres, menys coneguts i més heroics, van morir a l’altar de la ciència, a una pira de la inquisició. I no creguem que són “coses de l’edat mitjana”, perquè ens equivocarem,  ja que la inquisició va estar veritablement viva durant el segle XVI, i les coaccions religioses arribaren al mateix Voltaire. A l’altra banda està la part divertida, la d’aquells llibres científics que parlaven dels monstres bíblics.

Aquell pobre cavall

A les postres, talle i una taronja i descobrisc a l’interior un petit exèrcit de cucs; estava, evidentment, picada. Eren cucs d’aquells xicotets i blancs, que es mouen balancejant-se com si estigueren marejats. Després d’observar-los un moment, la meua curiositat s’ha convertit en fàstic. No m’agraden gens, aquests cucs, em recorden als peixos morts i podrits a la vora de la platja, els quals són de seguida devorats per les larves. El meu iaio, però, ha volgut veure la taronja picada.

– Recorde una vegada, que vaig obrir una figa de sang de rossí… – ha comentat mentre observava el moviment atordit dels insectes a l’interior de la fruita.

– Una figa de què? – hem exclamat tots alhora.

– Una figa de sang de rossí! Una figa que té la part de dins molt roja, com la color de la sang de rossí! – ens ha escridassat.

–  Però què és un rossí? – li hem pregunta amb el carinyo amb què es tracta els bojos.

–  Que què és un rossí caguendeu? Un cavall! Un cavall xicotet, d’horta, fet una merda, com el que tenia el meu cosí. Què va a ser un rossí? Un cavall! – ens ha dit indignat, com tots els iaios quan se’ls mira amb cara d’estranyesa.

– Deu referir-se a rocinante en castellà o alguna cosa pareguda – opinava mentrestant la meua cosina.

– En fi, el que deia: un dia vaig tallar una figa de sang de rossí – ha dit posant l’accent en cada síl·laba de la paraula mentre obviava la nostra ignorància –, i tenia tants cucs a dins que… mira, s’acabaren les figues per sempre més!

En arribar a casa, però, com que la meua curiositat encara no s’havia esvaït del tot, he agafat el diccionari. He buscat per la lletra R i, efectivament, aquell pobre animalet anomenat rossí era un “cavall de treball, especialment de mala mena, vell, dolent”. Per seguir la bona ratxa, he obert el diccionari castellà, i també he buscat per la lletra R. “Rocinante”, l’esqufit cavall de Don Quijote, no era més que un llastimós rocín, és a dir, un “caballo de mala traza, basto y de poca alzada”. En aquella taula, doncs, tothom tenia una mica de raó, llevat del meu iaio que la tenia tota i a més va haver d’aguantar la nostra desconeixença zoològica absoluta. No sabíem què era un rossí, és més, no tenien ni la més llunyana idea de què es podia tractar allò, si ens hagueren dit que un rossí era un cuc, ens ho hagueren cregut.

Per què conte tot açò – us estareu preguntant -? En llegir “Bestiari” o qualsevol dels articles de Martí Domínguez, ens adonem que la nostra desconeixença naturalística és, en part, producte del nostre allunyament. Les paraules tenen a dins eixa història de proximitat, eixa que anem perdent en alguns aspectes, i el llenguatge popular guarda en molts casos móns que per a molts de nosaltres ja no existeixen, com el món del camp. Així doncs, el rossí del cosí del meu iaio no és sinó un món paral·lel al nostre, antic o present, però inevitablement llunyà, no per temps o espai, tal vegada només per pur dessinterès. Deia Martí Domínguez que “en el subconscient popular roman el sèc fòssil de milers d’anys de convivència amb la natura”. Eixa és una convivència en hores baixes.

A les pàgines del “Bestiari” podem trobar molts exemples d’aquell allunyament, com el cas del “frare cugot”, una petita planteta que creix a l’hivern a les muntanyes de la Marina. El seu nom popular li ha estat per la convivència de l’ésser humà amb els caminets de muntanya: “frare”, com bé ens explica Domínguez, “perquè el cucurutxo de la flor recorda la forma de la caputxa d’aquests religiosos i cugot, en el sentit de cuguç, de portar capulla o barretina”.  La nostra primera reacció al sentir “frare cugot”, serà probablement d’estranyesa o, en alguns casos, d’una absoluta indiferència. Ambdues reaccions, però, no podran amagar la nostra total ignorància de la paraula, una desconeixença que en aquest cas també deixarà palès un allunyament implacable de la natura. Però, donat que avui mateix les muntanyes de la Marina estaran plenes de “frares cugots”, potser el que s’ha perdut són les passejades. Tots sabem, però, que l’assumpte no és tan fàcil.

…perquè el centre és per tot arreu. Jules Renard tenia ben clar que el món ho és tot, és a dir, des de Papua Nova Guinea fins el més xicotet poble de França. A la nostra societat, posem la mediterrània, a banda de mirar-nos perpètuament el melic, encara es dóna el paradoxal fenomen de l’automarginació: fem apologia del concepte de ” món”, de “les cultures del món”, de les “llengües del món” i de “la biodiversitat del món”, però oblidem implacablement el nostre poble, la nostra cultura, la nostra llengua, i la nostra biodiversitat.

En aquest darrer punt, els articles de Martí Domínguez són tot un toc d’atenció pel que fa a la nostra autoignorància . L’escriptor valencià no sol perdre’s en fantasioses criatures de les fosses abisals, uns animalets preciosos però que probablement no vegem mai en persona, sinó que obri les finestres per meravellar-se de la nostra pròpia fauna i flora. “Què poètic!” pensarem, i per què no? Per ventura no és “meravellós”? És clar que cal meravellar-se davant els immensos elefants o les finíssimes gacel·les, però què hi ha dels abellerols de la ribera o els corbs marins del cap de Sant Antoni? Estan ací, davant nostre, i probablement amb els seus noms no ens vindrà al cap més que una inevitable pregunta: què és un abellerol? El pobre pardalet, terror dels apicultors, té el mateix dret a ser conegut i admirat que les grans àguiles reials, però girem el cap molt a sovint cap a la televisió i els seus documentals de “natura en acció”. I què hi ha de la nostra natura, aquella que es troba a l’altra banda de la finestra?

Per això, amb “Bestiari” et poses davant de l’espill, i et veus uns forats al cap i al cor on posa “natura”, uns buits que cal anar omplint.

Divulgar

Si partim de que l’assaig és divulgació, quan llegim libres com el “Bestiari”, és a dir, obres que amaguen, almenys mínimament, una mínima informació “científica” – amb major o menor grau de literatura -, no podem evitar pensar sobre l’abast real d’aquesta “divulgació”.  El mot “divulgar”, en valencià significa, si seguim al peu de la lletra el diccionari, “fer arribar a coneixement d’un gran nombre de persones”. Així doncs, tot és, en major o menor mesura, divulgació. A banda de literatura i reflexió, hi haurà una intenció clara de fer públic un determinat coneixement, i, evidentment, més reeixirem com més gent ho llegisca. Martí Dominguez tracta, mitjançant la reflexió constant sobre nosaltres mateixos, de compatir coneixements en botànica o zoologia, els quals són més a prop nostre del que pensàvem en un primer moment. Darrere d’un pardalet de l’Albufera hi ha molta més història, tradició, natura i humanitat del que sembla. En això, el seu treball, concretament el “Bestiari”, és encomiable, ens obri els ulls una mica a una realitat que tenim al costat, que xafem tots els dies, i que en gran part no coneixem.

Ara bé, com deia al començament, aquesta divulgació ho serà en la mesura que arribe a “un gran nombre de persones”, com fer-ho en català, i al País Valencià? Moltes de les crítiques que puc sentir sobre aquest tipus de literatura incideixen en el seu “elitisme”, és a dir, en ser matèria d’erudits, quan, en realitat, el que tracten de fer és tot el contrari. Obres com les Martí Domínguez – recordem també la direcció de la publicació “Mètode” – tracten de tombar eixos murs sempre tan sòlids que separen, en primer lloc, les lletres de les ciències i, en segon, aquestes dues de tota la societat. No ens hem d’enganyar, a València – i a bona part de l’occident – la “cultura” té l’espai que mereix, i mereix l’espai que la societat li atorga. Si aquest àmbit es redueix o s’eixampla serà gràcies a les iniciatives que es prenguen al “món cultural” – de la universitat a qualsevol col·lectiu o individu – per divulgar-la, però també, no ho oblidem, de l’interès de tots nosaltres per conèixer-la. Per no perdre’ns en generalitzacions injustificades, parlem clar del cas que ens ocupa, és a dir, l’obra de Martí Dominguez (tant la materialitzada als articles publicats al setmanari EL TEMPS – els quals conformen el seu “Bestiari” i “Peiximinuti” -, com la direcció de la revista MÈTODE, una publicació amb molts premis a les esquenes). Aquestes propostes, diferents pel que fa al seu “grau literari” – els primers autèntics assaigs, “miniatures artesanals” -, tenen en comú el simple fet de facilitar-nos, amb llenguatges fluïts i comprensible, tot un seguit de coneixements “culturals”, on s’entrellaça la ciència amb la història o la literatura. Així doncs, es tracta d’iniciatives que volen defugir els corredors dels departaments universitaris i obrir-se una mica més “al món”. De quin món parlem, però? Per bé que aquests últims anys occident ha sofert un autèntic fenomen de demanda pel que fa als llibres de divulgació científica – més o menys discutits, però amb èxit -, terres com la valenciana potser no siguen les més fàcils per intentar alçar valents projectes com aquests. El “món” a què aniran dirigits potencialment serà una minoria, però recordem que una minoria en un país amb un 3% d’índex de lectura en la seua llengua i un percentatge no molt més alt pel que fa a la demanda de publicacions d’aquesta temàtica, és un premi substanciós.

Cal, no obstant això, deixar les coses clares, no intentem dir que a una societat ideal totes aquestes obres es convertirien en supervendes i tothom quedaria entusiasmat. Som conscients que és una mena de “cultura” destinada a un grup de persones interessades, que normalment, en qualsevol país, no serà massa nombrós. Són publicacions, al món en què vivim, que no aspiren a ser best-sellers – per molt que en casos comptats arriben a ser-ho.  Ara bé, allò que sí pensem és que la consistència i qualitat d’obres hauria de permetre-li una “minoria” més nombrosa, i una influència mediàtica més sòlida. És a dir, gairebé ningú llegeix llibres sobre física nuclear però tothom té una opinió sobre les centrals nuclears, crear opinions sòlides i basades en dades científiques en la població és un objectiu plausible.  No són problemes que només ens afecten a nosaltres, ni molt menys, però recordem que els esforços de persones com Martí Domínguez són molt lloables pel mateix fet d’anar a contracorrent. De produir-se a una societat poc interessada en la natura i els seus misteris, i menys avessada a la lectura en català. Així doncs, “Bestiari” arrancarà amb un públic potencial petit, però amb l’objectiu d’invertir justament això. Amb mi, almenys, ho ha aconseguit.

Sempre sentim crítiques d’un únic sentit, és a dir, d’una societat que veu allunyar-se els grupuscles intel·lectuals amb les seues dèries i vocabularis complicats. Aquesta és la visió que molts prenen, però, realment, qui fa més per la separació? Es pot fer més des dels sectors culturals? D’això, també en podríem parlar, un altre dia…

La ciència de tots.

Cada decisió necessita les seues raons, cada selecció els seus arguments, cada tria els seus perquès. Se’m va ocórrer, un dia, fer el treball – quina paraula, aquesta – sobre el “Bestiari” de Martí Domínguez. Per què? – vaig preguntar-me de seguida -, per què ell i no altre? Per què un biòleg especialitzat en lepidòpters, una mena d’home de lletres a l’antiga?

En un món com el nostre – europeu i europeocèntric – , que camina passos de gegant cap a l’especialització radical en matèries d’estudi, un “doctor en biologia” que escriu, o un escriptor biòleg, dedicat al periodisme i la literatura, a divulgar, a reflexionar des dels mil enfocaments que li permet la seua multidisciplinareitat, representava una oportunitat que no podia deixar escapar.

L’autor de “El retorn de Voltaire” escrivia fa poc que el deure del científic no era altre que “qüestionar-ho tot, revisar constantment el món que ens envolta i intentar descobrir les lleis subjacents”. Eixe és, efectivament, el deure del científic, però també, des d’una altra perspectiva, amb altres lleis, el de l’escriptor, el del periodista i el de l’assagísta. Martí Domínguez els arreplega tots, amb cadascuna de les seues perspectives: una visió completa del món.