A les postres, talle i una taronja i descobrisc a l’interior un petit exèrcit de cucs; estava, evidentment, picada. Eren cucs d’aquells xicotets i blancs, que es mouen balancejant-se com si estigueren marejats. Després d’observar-los un moment, la meua curiositat s’ha convertit en fàstic. No m’agraden gens, aquests cucs, em recorden als peixos morts i podrits a la vora de la platja, els quals són de seguida devorats per les larves. El meu iaio, però, ha volgut veure la taronja picada.
– Recorde una vegada, que vaig obrir una figa de sang de rossí… – ha comentat mentre observava el moviment atordit dels insectes a l’interior de la fruita.
– Una figa de què? – hem exclamat tots alhora.
– Una figa de sang de rossí! Una figa que té la part de dins molt roja, com la color de la sang de rossí! – ens ha escridassat.
– Però què és un rossí? – li hem pregunta amb el carinyo amb què es tracta els bojos.
– Que què és un rossí caguendeu? Un cavall! Un cavall xicotet, d’horta, fet una merda, com el que tenia el meu cosí. Què va a ser un rossí? Un cavall! – ens ha dit indignat, com tots els iaios quan se’ls mira amb cara d’estranyesa.
– Deu referir-se a rocinante en castellà o alguna cosa pareguda – opinava mentrestant la meua cosina.
– En fi, el que deia: un dia vaig tallar una figa de sang de rossí – ha dit posant l’accent en cada síl·laba de la paraula mentre obviava la nostra ignorància –, i tenia tants cucs a dins que… mira, s’acabaren les figues per sempre més!
En arribar a casa, però, com que la meua curiositat encara no s’havia esvaït del tot, he agafat el diccionari. He buscat per la lletra R i, efectivament, aquell pobre animalet anomenat rossí era un “cavall de treball, especialment de mala mena, vell, dolent”. Per seguir la bona ratxa, he obert el diccionari castellà, i també he buscat per la lletra R. “Rocinante”, l’esqufit cavall de Don Quijote, no era més que un llastimós rocín, és a dir, un “caballo de mala traza, basto y de poca alzada”. En aquella taula, doncs, tothom tenia una mica de raó, llevat del meu iaio que la tenia tota i a més va haver d’aguantar la nostra desconeixença zoològica absoluta. No sabíem què era un rossí, és més, no tenien ni la més llunyana idea de què es podia tractar allò, si ens hagueren dit que un rossí era un cuc, ens ho hagueren cregut.
Per què conte tot açò – us estareu preguntant -? En llegir “Bestiari” o qualsevol dels articles de Martí Domínguez, ens adonem que la nostra desconeixença naturalística és, en part, producte del nostre allunyament. Les paraules tenen a dins eixa història de proximitat, eixa que anem perdent en alguns aspectes, i el llenguatge popular guarda en molts casos móns que per a molts de nosaltres ja no existeixen, com el món del camp. Així doncs, el rossí del cosí del meu iaio no és sinó un món paral·lel al nostre, antic o present, però inevitablement llunyà, no per temps o espai, tal vegada només per pur dessinterès. Deia Martí Domínguez que “en el subconscient popular roman el sèc fòssil de milers d’anys de convivència amb la natura”. Eixa és una convivència en hores baixes.
A les pàgines del “Bestiari” podem trobar molts exemples d’aquell allunyament, com el cas del “frare cugot”, una petita planteta que creix a l’hivern a les muntanyes de la Marina. El seu nom popular li ha estat per la convivència de l’ésser humà amb els caminets de muntanya: “frare”, com bé ens explica Domínguez, “perquè el cucurutxo de la flor recorda la forma de la caputxa d’aquests religiosos i cugot, en el sentit de cuguç, de portar capulla o barretina”. La nostra primera reacció al sentir “frare cugot”, serà probablement d’estranyesa o, en alguns casos, d’una absoluta indiferència. Ambdues reaccions, però, no podran amagar la nostra total ignorància de la paraula, una desconeixença que en aquest cas també deixarà palès un allunyament implacable de la natura. Però, donat que avui mateix les muntanyes de la Marina estaran plenes de “frares cugots”, potser el que s’ha perdut són les passejades. Tots sabem, però, que l’assumpte no és tan fàcil.